Financiado por la Unión Europea – NextGenerationEU
Gerard Porredon · 2024© TOTS ELS DRETS RESERVATS · WEB: FRAME/
Poso a disposició algunes reflexions personals que vaig elaborar en un blog, ara fa un temps.
“Amb cada onada que el meu Oceà escombra la platja en que et trobes,
vinc a trobar-te i et crido sense desistir en el meu afany,
perquè infinita és la meva paciència i inexorable
es la meva determinació.
Escoltes la remor de la meva veu, admires el poder
de la meva corrent,
sents que t’acarona la profunditat dels meus vents.
Però, te n’adones de l’escuma?
En veritat, no sóc mar, ni onada, ni remor, ni vent.
Sóc l’escuma que brota de la cresta de l’onada
i que desapareix immediatament davant els teus ulls.
Busca’m, doncs, en l’escuma.
Si ets dels valents, capbussa’t en el meu Oceà,
tot i que no esperis emergir novament a la superfície,
perquè perdràs completament la teva forma
i et dissoldràs en mi.
Seràs llavors gota entre les gotes del meu ésser.
Llavors et ressuscitaré des de les meves profunditats
i faré que brotis com escuma sobre la cresta de la meva onada.
Què seria del mar sense les gotes?
No seria el mar.
I què seria de les gotes sense el mar?
S’evaporarien a l’instant.”
Fa uns dies, portada per la gratitud, una amiga em va posar a les mans el llibre d’Stefan Zweig “Els ulls del germà etern” (Ed. Quaderns crema).
Estic assaborint el gust que m’ha deixat la seva lectura, i em deixo endur per l’impuls que sento a compartir les reflexions que proposa el llibre, que ja s’estan entremesclant amb imatges i pensaments propis de la meva vivència.
Virata, un home just i virtuós, nascut molt abans dels temps de Buda (fa més de 2.500 anys, doncs) s’impacta i es deixa interpel·lar per la mirada de les persones que han sofert les conseqüències dels seus actes. Súbitament se n’adona que els seus actes han capgirat o influït maldestrement en el destí d’altres, tot i que la seva intenció fos la fidelitat, la justícia, i la honestedat.
Amb la voluntat de viure lliure i net de culpa, orienta una i altra vegada la seva vida. I a cada nou camí que traça, li apareix una mirada ferida pel sofriment infligit pel seu Fer, pels seus actes.
Més no us revelo del llibre per donar-vos l’oportunitat de que assaboriu també el gust de la seva lectura, i que les imatges i pensaments de la vostra vida s’entremesclin amb aquestes reflexions.
El que sí vull compartir és que em ressona internament tot això que comparteixo: l’abast dels meus actes, la culpa, el que roman del meu pas per la vida…
Per poc que tinguem els sentits desperts i que ens deixem interpel·lar per l’altre ens n’adonem d’això. Tot acte propi afecta a l’altre i pot fer-ho en una direcció allunyada de la nostra voluntat. Com diu Zweig “només la meitat de l’acció és obra nostra: el començament i el final; la causa i l’efecte són obra dels déus”.
Estant en el món, triant camins, buscant el nostre lloc, intentant ser jo mateix… quan visc i faig, i quan no faig també… afecto la vida d’altres. En els moments en els que els meus actes produeixen en l’altre una ferida (o FERIDA), apareix la culpa.
S’ha pensat molt en psicologia sobre la culpa i com acompanyar-la, s’ha parlat de la culpa sana i la insana, de canviar la paraula culpa per responsabilitat… no m’hi entretindré perquè no és ara el meu propòsit.
En canvi sí que vull dibuixar la culpa sentida. La culpa la sento com quelcom malaltís (en el sentit que m’emmalalteix), com un càncer que se’m menja per dins (així ho formulava de jove), com un imant que em centripeta l’energia -del verb centripetar 😉 -. Em cloc, se m’ennuvola el pensament, em pesa el pas, l’aire es torna feixuc.
He tastat l’experiència d’alliberar-me d’aquest pes fent com Virata: anant a trobar a l’ofès, escoltant-lo, comprenent el seu dolor, reconeixent el meu desencert. Trobant-me amb l’altre.
He tastat també l’experiència de sentir com m’acompanya la ressaca de ferir i no poder restaurar la ferida. Dient això no vull donar via lliure al remordiment (risc que conec) sinó reconèixer que això també ho tinc escrit al llibre de la vida.
Quin repte viure!!
Després d’escriure al llibre aquest darrer registre d’experiències m’ha agafat com por. Por de Fer, por de Ser, de Créixer, de mostrar-me Gran, de Sortir al món,… (això Maslow ho va anomenar el complex de Jonàs, en una altra ocasió potser ho desenvolupo).
I alhora aquesta frase hi aporta perspectiva: “ només la meitat de l’acció és obra nostra: el començament i el final; la causa i l’efecte són obra dels déus”.
I les cites del Bhagavadgita publicades anteriorment recorden que actuar i els seus efectes són indestriables del viure. Va junt una cosa amb l’altra.
I encara una darrera imatge que contrasta amb tot l’anterior i aporta perspectiva: el rastre que deixo en el món és… us ho nostro amb una imatge:
Després d’una llarga experiència de servei als nens i bojos de l’estació de trens de Calcutta (experiència de mil cares), uns dies abans de marxar vaig baixar al riu a contemplar-lo. Al cap d’una estona va passar un petit vaixell deixant una estela d’onades al seu pas, molt marcades primer, i que després s’esvaïren fins a fondre’s del tot en el corrent del riu. Aquesta imatge em va donar significat i comprensió a una intuïció que romania dormint dintre meu. El meu pas aquí ha sigut important, significatiu, transformador… i a la vegada… s’anirà fonent amb el corrent del riu.
Fer / Efectes / Culpa-Responsabilitat / Cura o no
…i a la vegada…
Innherent a la Vida / Només la meitat de l’acció és obra nostra / estelas en la mar
“¿Què és fer? ¿Què és no fer? Vet aquí allò que sovint desconcerta el savi.
Perquè cal parar esment en l’acte,
parar esment en l’acte prohibit,
parar esment tembé en el no fer:
l’essència de l’acte és insondable.”
“No és pas evitant l’acció
que hom es deslliura d’actuar,
ni tan sols per un moment
es pot deixar de fer quelcom”
L’experiència del viure és molt canviant. Impermanent, diuen els budistes. Hi ha èpoques de mar en calma, de forta maror, i hi ha moments d’huracà i mar brava. Talment és a dins nostre com a la superfície del mar.
Moments de cops forts a la vida, de patiment propi, de patiment per a altres, de desharmonia social, de confusió, d’agitació i lluita interna… de decepció, de desesperança… tots en coneixem i/o en coneixerem.
En aquest sentit vull compartir amb vosaltres una imatge que em serveix, que em dóna perspectiva, i que em resulta una àncora de pau.
La imatge que us dóno me la donava l’Esteve Humet anys enrera quan jo li preguntava pel sentit del patiment, de les injustícies, dol dolor del món. Deia: En un mar agitat, fins i tot en tempesta, si ens submergim uns pocs metres hi trobem quietut, calma. I aquesta realitat que es dóna en el mar, la podem viure nosaltres també.
L’agitació la vivim des de les capes més conegudes de nosaltres mateixos: els sentits, les emocions, els pensaments, el propi caràcter… La bona notícia és que jo sóc això i més. En mi hi ha un Jo profund. I puc sintonitzar amb aquesta dimensió de mi mateix quan contemplo la bellesa de la natura, quan medito, quan bado, quan faig silenci… per exemple. El Jo profund és una mena de consciència de fons, subjacent, un “jo” sempre present en totes les meves experiències. És un recipient sempre conscient, el transportador de les meves experiències, el que alguns en diuen la “meva part divina” (La salutació de la Índia hi apunta directament: “Namasté” vol dir Saludo al Déu que hi ha en tu).
Doncs això, quan estic visquent agitació busco sintonitzar amb aquest “Jo profund” i em fa bé. I dins meu hi ha com una veueta que em convida a sintonitzar-hi més sovint, avui també, per a mi i pels qui m’envolten, ja que la inquietud que visc no es queda només en les fronteres de mí mateix sinó que es “col·lectivitza”, el mateix passa amb la resta de vivències. I aquesta és la meva invitació, a que sintonitzeu amb el vostre jo profund, de la manera que millor us vagi, per ancorar-nos en una vivència de pau que ens dóna perspectiva quan la superfície ens costa de viure.
En aquest sentit he iniciat un grup de meditació gratuït els dijous al vespre (a la consulta de Granollers, de 21h a 22h), al que us convido, perquè els qui vulguem ens donem un espai per a sintonitzar amb el propi Jo Profund.
Acabo amb un desig: “Que tots caminem vers els espais infinits del cor. I que trobem qui ens acompanyi en aquest camí.”
Aquest curs he començat a cantar en un cor de Gospel i des que vem començar a cantar aquesta cançó la he volgut compartir en aquest espai.
És un cant a l’Esperança. A la Confiança de que les situacions difícils que vivim avui, no sempre seran així. Que tard o d’hora revertiran en el nostre favor. I l’Esperança i la Confiança si les cultivem, si els hi fem espai poden esdevenir arbres forts que aixopluguen, dónen recer i un lloc on recolzar-se en els moments de tempesta que també conformen l’experiència de viure.
I quan la canto se m’enduu l’emoció i me la crec. Per a mi i per a tots. Un pensament també pels refugiats. “And it won’t always be like this… sooner or later it will turn in my favor…”
“Em pregunteu com em vaig tornar boig. Així va passar:
Un dia, molt abans que naixessin els déus, vaig despertar d’un profund somni i vaig descobrir que m’havien robat totes les meves màscares –sí, les set màscares que jo mateix havia confeccionat, i que vaig dur en set vides diferents-; vaig córrer sense màscara pels carrers plens de gent, cridant:
-Lladres! Lladres! Maleïts lladres!!
Homes i dones se’n reien de mi, i en veure’m, algunes d’elles, plenes d’espant, van córrer a refugiar-se a les seves cases. I quan vaig arribar a la plaça del mercat, un jove, d’empeus al terrat de casa seva, va cridar assenyalant-me:
-Mireu! És un boig!
Vaig alçar el cap per a veure qui cridava, i per primera vegada el Sol va besar el meu rostre nu, i la meva ànima es va inflamar d’amor al Sol, i ja no vaig voler tenir més màscares. I com si fos pres d’una follia, vaig cridar:
-Beneïts! Beneïts siguin els lladres que han robat les meves màscares!
Així va ser com em vaig convertir en un boig (…)”
“I per primera vegada el Sol va besar el meu rostre nu”
I llavors es va fer silenci, el Silenci més ample i més ple, PLE! que he viscut mai… un Silenci prenyat de Ple…
“I la meva ànima va inflamar-se d’amor al Sol”
I sí, el Silenci ple que m’omplia i em depassava, estava també prenyat de Sol, de la Llum d’un SOL BLANC.
Aquell Sol blanc, silenciós i ple, encara estava prenyat. De JOIA. De la Joia més desinhibida, sense mesura…
… i el Temps va marxar…
i la meva ànima va inflamar-se d’amor a aquest Sol. I de dins del Silenci una VEU SENSE PARAULES em parlà:
…Per què et preocupes?… Confia… Tot és molt més senzill… Estàs portat… Deixa’t portar…
“I ja no vaig voler tenir més màscares”
Es clar que no en vull tenir més. I alhora, encara camino pels carrers amb elles posades… ai…
però camino també amb l’ànima inflamada d’amor al Sol esperant, com un sentinella espera l’arribada de l’aurora, esperant de nou la trobada del meu rostre nu i el Sol.
I sí, la tardor és l’iniciadora del cicle, no la primavera.
Així ho visc aquests dies. Així ho hem vist al Pirineu, amic Vicenç.
És el “deixar caure” la fulla, el que engendra silenciós… un nou temps, un nou cicle, un nou naixement. En això està la natura aquests dies.
Moltes de les relacions, dels projectes… ai, ai! vull dir… moltes de les fulles cauen soles, però hi ha aquella… d’una bellesa i harmonia tant estimades… o aquella que he vist créixer i que m’ha acompanyat i donat forma durant tant de temps… o aquella que ha brotat inesperadament… que em costa tant i tant de deixar-la anar… del tot.
I malgrat tot, malgrat aquesta dificultat de deixar-la caure, de laisser tomber… malgrat tot, de l’arbre que sóc brolla una veu subtil, constant i quasi silenciosa. I diu:
“ja està… està bé… ha arribat l’hora… ara és moment de deixar-la anar… és el moment de partir per a aquesta fulla…
…tu segueixes creixent com a arbre, cal que te’n despullis per a donar força i amplada al teu tronc i per a fer possible, després del son de l’hivern, la nova primavera…
…shhh… shhh… aprofita aquesta ventada i deixa-la anar… sí, sí… és ara… no tinguis por, aquest gest desprès és fertil, ja ho saps… vindrà primer el son i després l’esclat… l’esclat no pot néixer sense la nuesa… fes lloc… fes-li lloc a aquest present no nat encara i confia… és així com s’esdevé…
…contempla la fulla, l’estimes molt, es clar… quina joia tot aquest temps en que us heu nodrit mútuament, en que la seva forma et conformava… ara és temps de ser generós i… shhh… shh… goita, goita! que arriba una altra ventada… sent-la de nou, un darrer cop… ho saps, si no t’enganyes, saps que ara és un pic més pàl·lida i trencadissa… és el moment…
…no et preocupis per ella, estarà bé… també ella necessita que la deixis caure, és així com s’adormirà en la terra i és així com acabat el seu son despertarà en una nova forma… nodrida per altres i nodrint a altres… és el darrer gest d’amor cap a ella, perquè la vols viva i no caduca… només si consenteixes l’inevitable gest…
shhhh… shhhhh… ah… sí… adéu… shhh… que bonic el bocí de vida compartit, oi!… shhhh… adéu fulla bonica…”
El vent t’ha pres i això em satisfà, estic nu de tu.
M’acompanya una pau com de somriure.
I espero el son fèrtil de l’hivern.
“Això ho cura el temps” o “amb el pas dels anys es veu diferent”… es diu tot sovint quan vivim una situació dolorosa… i en part és així, pel factor de l’experiència. Viure, experimentar la vida enlloc de pensar-la i prou, és el que va omplint el sac del nostre bagatge que, quasi sense adonar-nos-en, ens va configurant com a persones, i ens orienta davant la vida.
Les nostres pors sovint ens conviden a aturar-nos i contemplar el present que vivim, a analitzar-lo, contemplar els diferents escenaris, escoltar com em ressonen, valorar la decisió… i aquest és un primer pas important, saludable, m’atreviria a dir que evolutivament intel·ligent… però no deixa de ser això, un primer pas.
El següent pas, si vull caminar cap a la felicitat que apunta el conte, no pot ser un altre que obrir-me a la vida, triant una opció concreta, un escenari que esdevindrà present. Acompanyat de les pors, potser, però triant. Prenent el risc de viure.
I és així com em trobaré amb encerts, amb errors, amb tries harmòniques i amb altres que aniran acompanyades de desharmonia… i amb el temps aniré entenent que tan mestres hauran sigut els encerts com els errors, o potser més els darrers. Probablement vagi creixent en mi una intuïció que em guiarà en properes tries. I si tinc sort, si faig un lloc al perdó i la gratitud, i si desenvolupo una mirada amable cap a mi mateix, arribarà un moment en que em sentiré en pau amb el meu recorregut, reconciliat amb la pròpia vida.
Rellegint el text em ressona l’expressió de Prendre el risc de Viure… Felicitat i Prendre el risc de viure… Experiència i Prendre el risc de viure… Pau i Prendre el risc de viure… el faré, també, títol de la reflexió.
“Ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses”
“Tots som únics i irrepetibles, i el que cadascú de nosaltres deixi de fer en l’acompliment de la vocació a la qual ha estat cridat quedarà com un gran buit còsmic que ningú no podrà omplir..”
“L’enfocament corporal permet escoltar els xiuxiueigs del cos abans que hagi de cridar”
Fa temps que volia compartir aquesta cançó. M’ha acompanyat algunes nits. L’he buscat en audio perquè les imatges no distreguin, però no me n’he ensortit. Al cas,
St. Joan apel·la a la Set com a guia. Aquesta set l’entenc com un coneixement que ve d’un lloc diferent a la raó o l’impuls, més íntim. Com una certesa que parla fluix. A vegades convidant al proper pas, a vegades convidant a l’espera, a l’escolta, a…
Escolta la cançó i deixa que faci en tu.
A mi em convida a la Confiança (tots tenim aquesta Set, jo també, aquesta part més sàvia de mi mateix) i també a l’Atreviment (de voler escoltar aquesta set i deixar-me il·luminar per ella).
“El naixement, en sentit psicològic*, és el resultat d’una elecció lliure, i així, en cert sentit, nosaltres som els nostres mateixos pares, ens creem a nosaltres mateixos, tal i com volem ser, i per la nostra voluntat ens modelem d’acord amb el model que hem escollit… Els demés éssers que neixen, deuen la seva existència a l’impuls dels seus pares; però el naixement espiritual* depèn de la llibertat d’aquell mateix que neix. I aquesta forma de generació és la única que té poder de triar el que ella vulgui ser i de ser el que ha escollit”
En el text literal, l’autor parla del naixement espiritual. Em permeto el joc de canviar la paraula espiritual per psicològic, per transmetre quelcom al que apunta el treball personal. Quelcom que d’alguna manera he viscut personalment i he vist acompanyant d’altres.
Es pot donar un moment en la persona, com de naixement. De guany de llibertat respecte les pròpies maneres d’actuar, de pensar, de sentir… un moment de muda. Com fan les serps quan el vestit els queda petit. Es dóna pétit a pétit, i també en ocasions, súbito. Fins en somnis.
Nosaltres, com les serps, creixem, és la nostra tendència natural. Llavors és quan el vestit ens queda petit. I el patiment previ a aquesta muda, a aquest naixement (ansietat… depressió… lluita a dins i o a fora…) sovint vol ser contemplat com els dolors de part.
Que tinguem molts naixements.
Deixa’t ressonar aquestes paraules com essent dites per la Vida cap a tu… Amb tot el seu volum… magnitat… donant-te temps… notant l’efecte que tenen en tu.
…
…
Mira també si vols dir-les cap als teus fills, si en tens, o bé sentir com la Vida les diu també cap a persones significatives. Atreveix-te també a posar-les en boca del pare, de la mare.
…
I adona’t de com et vas sentint, de l’actitud que es va desvetllant en tu.
Aquestes paraules potser ja les reconeixes, plasmen una experiència íntima que va tenir Jesús. Les he tornat a sentir fa pocs dies en el bateig dels fill d’uns amics. Durant la celebració el mossèn va llegir el fragment de l’evangeli que es refereix al bateig de Jesús: “Per aquells dies, Jesús vingué des de Natzaret de Galilea i fou batejat per Joan en el Jordà. I tot seguit, mentre sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a Ell. I una veu digué des del cel: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m’he complagut»”.
Que el llenguatge religiós no us representi una barrera. Per a mi, són paraules que em sintonitzen en una freqüència -per dir-ho d’alguna manera-, de pacificació, de reconciliació amb mi mateix, de sentir que Tot jo tinc valor, un sentit, una dignitat. Tot jo, amb les virtuts i les dificultats que conec, amb tota la història que porto caminada… em deixo sentir com Déu, com la Vida, em diu “Tu ets el meu fill, l’estimat. En tu m’he complagut”.
Que potent. Que tothom ho pugui viure. Ho pugui sentir. Penso ara en els refugiats. En la seva dignitat. Amén.
Minut 3:14 (La Belleza, L.E. Aute)
“Reivindico el espejismo
De intentar ser uno mismo
Ese viaje hacia la nada
Que consiste en la certeza
De encontrar en tu mirada
La belleza”
Intentar ser un mateix. Aquest Viatge en majúscules. Tan ben cantat per Aute… senyalant alguna pista, apuntant a la paradoxa, a la recerca del No-Res, a la recerca de Tu i la Teva mirada, la confiança… i la Bellesa.